Per què Ferran es diu Ferran?
A mitjan segle XII, qui –o què- dona nom a aquesta concreta porció de Catalunya?
Tocant a qui, difícilment pot ser un tal Ferran – indeterminat a l’Onomasticon Cataloniae- quan el mateix Coromines reconeix al Diccionari Etimològic i Complementari de la llengua Catalana que “aquest nom propi a penes es troba a Catalunya abans del segle XIV”.
Respecte a què, però, el document 38 del “Llibre Blanch” de Santes Creus ens dona una pista pot ser determinant. Detalla com el 9 de març de 1134, Deodat de Claramunt encomana Ramon Pere els castells de Tamarit i Montoliu (l’actual “Castellet” en ruïnes, encimbellat darrera Ferran, i conegut també com d’Ullastrell o de Santa Margarida), tot fent constar: “comendo tibi castrum de Monteolivi et unum ferregenal ante ipsum castrum”, o sugui , “t’encomano el castell de Montoliu i un farraginar davant del mateix castell”.
Farraginar: camp destinat a fer farratge. Amb el mateix orígen del llatí farrago, el diccionario castellà té “herrén: terreno en que se siembra el forraje”. Com tantes paraules que de castellà a català només varien la inicial h per f (henar/fenar, harinal/farina, higuera/figuera …), a herrén correspondria un antic ferrèn.
Els quadraments de població s’anomenen quasi sempre pel topònim natural de l’indret. Sembla lògic, doncs, que tant la fortificació com l’assentament sobre el ferrèn del castell de Montoliu adoptessin el nom de Ferran.
Jaume Rocosa (filòleg i màster en cultura medieval)